Diario Red
Menu
Menu
Diario Red

L’edifici de Nou Campanar, València — Rober Solsona / Europa Press / ContactoPhoto

Nou Campanar: la història d’un barri hereu de la degradació i l’especulació immobiliària

Durant la bombolla immobiliària es va alçar Nou Campanar, un barri amb edificis avantguardistes que en el cas de l’incendiat contenia materials altament inflamables


Fa només uns anys, Campanar era un barri vora l’horta de València, amb camins rurals, séquies, i alqueries típiques valencianes d’alt valor arquitectònic. És a dir, un barri amb un urbanisme ple de riquesa, tant històrica com ecològica, que va ser devorat per la cobdícia immobiliària.

Gràcies a diferents polítiques —o ben bé la falta d’elles— tot això va ser arrasat i el barri es transformà en un dels símbols de l’urbanisme despiadat de fa 20 anys, en la fosca etapa de la corrupció i l’especulació immobiliària baix els governs del Partit Popular.

Durant els anys 90, el barri ja es caracteritzava per un alt grau de degradació. Els veïns es manifestaven per la permissivitat de l’alcaldia —aleshores governada per Rita Barberà— davant l’establiment del conegut com a “hipermercat de la droga”, que visitaven al voltant de 3.000 toxicòmans al dia.

En 2006, l’aleshores president de l’Associació de Veïns de Campanar, denunciava que una de les tàctiques per aconseguir urbanitzar Campanar havia sigut “degradar la zona” amb aquest “hipermercat”, de forma que inclús els mateixos llauradors es van veure obligats a abandonar les terres per la falta de seguretat.

En efecte, aquesta zona va ser arrasada en l’era del boom immobiliari de la dècada dels 2000. En aquestes terres on abans n’hi havia llauradors, es va alçar Nou Campanar, convertint-se una de les màximes expressions de la València de l’especulació immobiliària.

Així doncs, els promotors, amb expropiacions facilitades per l’ajuntament, van acabar amb l’horta i gran part de les alqueries.
És a dir, amb aquestes macroobres, acabaren amb part del “vell” Campanar —degradat sense l’empara dels governants d’aquell temps— per poder construir un “nou” Campanar —de l’avantguardista ciutat que els mateixos governants prometien i que facilitaren la posada en marxa dels projectes als empresaris que es feren d’or—.

Els empresaris edificaren a gran velocitat els habitatges que després venien per 360.000 euros. Inclús Fbex, la promotora de l’edifici incendiat, va provar de vendre’ls per 600.000. Uns pisos venuts com innovadors i de qualitat a altíssims preus amb materials que ara estan al punt de mira com la causa més probable de la ràpida propagació del foc. En el cas de l’edifici incendiat, tal com deia el vídeo promocional de l’obra, tenia “una façana revestida amb innovador material d’alumini de la classe alucobond” i que el projecte havia passat “rigorosos controls durant tot el procés d’edificació”.

Davant la imparable destrucció de l’horta, els veïns fundaren “Salvem el Pouet”, en referència a la partida d’El Pouet, una part de l’horta de Campanar, just enfront d’on s’alçà l’edifici incendiat. El moviment veïnal denunciava la destrucció de l’horta i l’arquitectura medieval en benefici de l’expansió urbanística d’aquests anys, organitzant manifestacions per exigir als polítics la defensa del patrimoni cultural del barri.

Tota aquesta bombolla no només se sostenia per la construcció del barri nou. Un grup de promotors que impulsaren diversos projectes d’edificació a la zona, van fundar a 2002 una de les falles més conegudes en els últims anys: la falla Nou Campanar.

Tot estava pensat. La comissió va passar en poc de temps a ser una de les més importants gràcies a l’increïble pressupost que comptava per les aportacions dels empresaris. Això significava més inversió pels monuments, als que l’ajuntament concedia el primer premi durant diferents anys, i, per tant, més visites al barri. Una operació perfecta perquè la gent visitara la zona i estiguera interessada en alguna de les propietats en la nova zona exclusiva de València.

Però la bombolla va explotar. La València que idearen Barberà i Camps va esclatar amb la ruïna econòmica i nombrosos casos de corrupció.

L’any 2010 Fbex va entrar en concurs de creditors pel deute acumulat de 640 milions d’euros i les finques passaren a ser del banc Banesto després de no poder vendre tots els habitatges.

Diferents empresaris s’arruïnaren com Juan Armiñana, promotor de projectes a la zona. Com molts altres, a 2011 no va poder superar un concurs de creditors de la seua empresa. Armiñana, que formava part de la falla Nou Campanar, l’abandonà en 2013, i l’any 2016 la comissió desaparegué, simbòlicament tancant l’era daurada de la València de voraç urbanisme.

Des d’aleshores, Nou Campanar representa una estrepitosa caiguda de tots estos empresaris que es lucraren amb una salvatge i incontrolada especulació del terreny en detriment del veïnat. Ara, quedarà també marcat a la memòria col·lectiva l’incendi que té a tota València consternada.


Madrid –

Nada de esto sería posible sin tu ayuda

Y únete a nuestros canales de Telegram y Whatsapp para recibir las últimas noticias

Compartir

Editorial

  • Florentino Pérez, ministro de Vivienda

    El problema de la vivienda en España es gravísimo y es urgente en términos sociales y económicos abordarlo de forma valiente. Pero habría que ser muy inocente para llevarse a engaño. Es obvio que el PSOE no va a hacer absolutamente nada significativo en esta materia